En les recerques històriques que va fer cap al any 1927 Mn. Pere Bosch i Ferran, se cita que quan el 1234 el Monestir de Sant Cugat va comprar el terme de Capellades, aquest incloïa el paratge de la Font de la Reina, amb una dotzena de cases presidides per Santa Bàrbara. Per tant, des d'aquella data, passà a considerar-se terme de Capellades. Parroquialment, però, seguí depenent de la Pobla de Claramunt.

Es creu que el nom de Font de la Reina prové, en primer lloc, de les fonts abundants, filtracions de la bassa de Capellades, i del pas del camí ral (reial-real), que en nombroses ocasions era seguit pels reis d'Aragó i Catalunya. Les fonts interiors són presidides per una imatge de rei i, en front de les de fora, a la façana del hostal, hi ha un abeurador on atingament l'aigua brollava dels pits d'una dama cenyida amb corona. El fet de ser un paratge transitat per carruatges donà peu a la construcció d'un hostal, conegut com Casa del Pinal, el qual exigia una quantitat als viatgers que es destinava a la capella. També hi havia en aquell indret una ferreria i es menciona dins la història un altre hostal: l'Hostal de la Font.

Del camí ral, el 1790 es diu que anava de Madrid a Barcelona, trobant-si la Font de la Reyna, en uns paratges abundants de molins paperers, i és alegre per les moltes hortes i aigua corrent. Aquest punt era considerat negre, pel pendent de Vallbona, que obliga a fer un tros a peu, per tenir tanta berruga i roques com escambells. L'any 1866 s'elaborà un projecte de rehabilitació de l'antic traçat i un any desprès es demanà l'enllaç amb la carretera de Vilanova a Calaf.

Com que els veïns trobaven que el cementiri els quedava massa lluny, en demanaren un, i fou al 1683 quan Bernat Cebriana féu donació de la feixeta que dos anys més tard es destinà a cementiri. En documents del segle XVII encara se'n diu indistintament Santa Bàrbara o Font de la Reina.

A la capella, s'hi anava en processó desde la Pobla, el dia de Santa Bàrbara, és a dir, el 4 de desembre, i s'hi celebrava una missa cantada. El 1728 els veïns aconseguiren del Bisbat que el caseriu passès a dependre de la Parròquia de Capellades, però amb la condició que cada any paguessin una lliura de cera a la Pobla.

El 1919 la capella anà deteriorant-se, entre altres causes per la humitat, i malauradament es tancà al culte fins que en comprar aquells paratges l'industrial paperer Antón Miquel i la seva espossa Balbina Mas, marquessos de la Pobla de Claramunt, el 1925 disposaren la restauració de la capella. Es reprenguè la festa dedicada a la santa, i també s'hi celebrava missa el tercer dia de Pàsqua Florida, desprès de passar per l'oratori de la fàbrica de Cal Violant a cantar la salve.

El 1936 la capella fou profanada i en desaparegueren les imatges, el retaule, els seients, i també la campana. Tornà novament a obrir les portes el 1939, i es retornaren els ornaments que zelosament guardà el volgut administrador Mateu Castells.

De ben antic, en acabar la missa, hom hi jugava a pilota, bitlles -s'hi feien apostes- i xapes (cara i creu), i eren venuts els primers torrons recordatoris d'un Nadal proper. Els avis recorden encara els caramells o clamells de glaç a tota la cornissa del Capelló. Els més antics tenen a la memòria traspassar el riu sota la resclossa, caminant per sobre del glaç. Dels anys 1969 al 1987 la festa no se celebrà i, com a conseqüència, la capella restà més o menys tancada fins que l'any 1988 una colla de capelladins amb molt bona voluntat, que es constituïren amb el nom d'Amics de la Capella de Santa Bàrbara n'iniciaren la restauració, que, entre moltes altres obres, consisteix bàsicament en refer la teulada, volta interior, la porta, l'altar, a recuperar objectes de culte, i a remodelar la façana. Amb tot aquest impuls, s'aconseguí, que d'aleshores ençà, s'apleguin cada any el primer diumenge de desembre més de 300 capelladins i forans a la capella de Santa Bàrbara, a la Font de la Reina, tot seguint una antiquísima i devota TRADICIÓ.